El llibre de Pere Estelrich Rera les passes de Bach inspira el títol d'aquest programa, amb el qual volem mostrar els models que el genial compositor va seguir a l'hora de concebre el recull d'obres per a violí sol que actualment coneixem com les Sonates i Partites, però que Bach va anomenar Sei Solo, en un italià amb una evident falta de concordància en nombre.
Per al melòman actual, sembla com si Bach hagués inventat la música polifònica per a violí sol, ja que hi ha molt poca difusió de la producció de compositors anteriors dins aquest gènere. No obstant això, aquesta producció existeix i és evident que Bach la coneixia, l'apreciava i li va servir de model.
Amb les dues primeres obres d'aquest programa volem il·lustrar la tradició que existia, sobretot en les terres de cultura alemmanya, de compondre per al violí sol, sense acompanyament de baix. Els primers exemples que n'hem trobat són els "Preludis" de Johann Schop i Thomas Baltzar. Ambdós varen ser violinistes virtuosos i compositors amb projecció internacional, com ho demostra el fet que les seves obres es varen editar a les col·leccions més exclusives dels editors holandesos i anglesos, respectivament.
La Passagaglia de Biber és repetitiva i hipnòtica, amb 4 acords descendents que es repeteixen de manera obstinada durant 65 variacions, desplegant tots els recursos virtuosos possibles en el violí en aquell moment: dobles cordes, acords, arpegis, velocitat, polifonia... Tot una premonició de la Ciaccona de Bach, que segueix el mateix esquema i esperit, però encara un poc més elaborat. Quan comparam aquestes dues composicions, ens adonam que la Passagaglia de Biber és la inspiració de la Ciaccona de Bach.
De 1708 a 1717, Bach va treballar com a organista i primer violí solista a la capella del duc Guillem Ernest de Saxònia-Weimar. És el que coneixem com a període Weimar, en el qual escriu la majoria d'obres per a orgue, entre elles la cèlebre Toccata i fuga en re menor BWV 565, així com nombroses cantates i peces per a clavecí impregnades dels grans mestres italians i francesos. Quan Bach arriba a Weimar per a aquesta feina, Westhoff feia tres anys que havia mort; per tant, no s'havien pogut veure en aquella ocasió. Però uns anys abans, entre març i agost de 1703, Bach havia estat contractat com a lacai i violinista d'orquestra de cambra del germà del duc Joan Ernest III de Saxònia-Weimar, a Weimar. En aquest moment, Westhoff era secretari, músic de cambra i professor de francès i d'italià en la cort de Weimar, i és impossible d'imaginar que l'inquiet Bach, capaç de viatjar centenars de quilòmetres per a trobar-se amb músics interessants, no hagués tengut contacte personal amb el virtuós llegendari que era Westhoff. A més, les Partites de Bach segueixen l'estructura proposada per Westhoff: Allemande, Courante, Sarabande et Gigue.
Entre desembre de 1717 i abril de 1723, Bach succeeix Heinichen com a Kapellmeister en la cort del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen, cunyat del duc de Weimar i brillant músic, hàbil intèrpret de clavecí, violí i viola de gamba.
